Imatge del disc cedit pel Museu del Cinema de Girona
FENAQUISTISCOPI "ANTICITERA"
El fenaquistoscopi és un aparell òptic antecessor del cinema inventat el 1832 pel físic Joseph-Antoine Ferdinand Plateau per demostrar la teoria de la persistència de la visió. Al mateix temps, a Austria, el matemàtic Simon von Stampfer inventava el disc estroboscòpic, un dispositiu molt similar. Tots dos estan basats en la roda de Faraday, aparell inventat pel físic britànic Michael Faraday dos anys abans. Posterior al Taumàtrop i anterior al Zoòtrop, aquest va ser el primer invent que va aconseguir produir clarament la il·lusió de moviment. La successió d’imatges consecutives amb lleugeres variacions (com si fossin les parts de les quals està dividit un moviment) va ser un descobriment que va evolucionar fins a arribar als fotogrames que componguin les pel·lícules cinematogràfiques. De fet, al cap de poc, Plateau va descobrir que es necessitaven el mateix número de fotogrames per segon que més endavant tindrien les primeres pel·lícules. Posteriorment, amb l’arribada del so sincronitzat, es va establir que els fotogrames per segon fossin 24. Actualment amb el format digital s’utilitzen 24, 25, 30 fotogrames i inclús poden gravar a major freqüència. El mecanisme és simple i ingeniós: en girar la roda, es veu a través d’un forat el moviment de la imatge reflectit al mirall que tenim davant. El Fenaquistiscopi que veieu, datat entre el 1868 i 1920, ha sigut cedit a Zinematik pel Museu de Cinema de Girona.